Introducció
Als Països Catalans, s’anomenaren indians o americans els catalans que varen emigrar a terres americanes al llarg de la primera meitat del segle XIX i que varen tornar a la seva localitat d’origen, en la majoria dels casos havent-se enriquit. Aquests solien marxar joves i la seva destinació solien ser les colònies d’Ultramar. En aquestes destinacions feien fortuna amb negocis relacionats amb el tabac, el sucre, el comerç, etc.
La seva vestimenta era d’una gran elegància i els donava un aire senyorívol que els distingia de la resta de la població. Indumentària típicament americana: pantalons clars, armilla amb relluents botons daurats, un gran mocador de seda al coll i el jipi (un barret de Panamà).
Alguns, en tornar, van construir grans mansions (cases d’indians) que, tot i ser filles de l’ostentació del que havia prosperat, avui dia són un excel·lent exemple de la millor arquitectura de la segona meitat del segle XIX i primer terç del segle XX.
Fent justícia, cal dir que sovint van ser alhora generosos amb el seu poble, i van esdevenir promotors d’accions i obres de què va poder beneficiar-se l’empobrida societat contemporània de l’imperi d’ultramar. Així, enllumenat, ferrocarril o escoles van ser construïdes en molts llocs gràcies al seu mecenatge i voluntat. Els municipis posaven de manifest la seva gratitud envers els seus benefactors nomenant-los fills predilectes i batejant l’edifici amb el nom de l’indiano, o bé dedicant-los un carrer a fi de perpetuar-ne el record.
El fenomen va ser força important a Catalunya, que després de l’aixecament del monopoli del comerç de les índies exclusiu de Castella, va poder obtenir una certa compensació de la derrota militar del 1714 i la brutal repressió cultural posterior.
Malgrat que fou un fenomen més típic de poblacions costaneres, també podem trobar exemples en pobles d’interior, com va ser el cas de Sant Antoni de Vilamajor.
A casa nostre és ben coneguda la casa de l’Indiano, situada en el carrer Vell número 9, estretament vinculada a la família Pibernat. En el present article farem una breu ullada sobre la desconeguda història de l’indià Pibernat.
Antecedents
Establir els orígens de la nissaga Pibernat de Vilamajor és força difícil i més per una persona amb grans mancances en el món de la investigació genealògica, com és el meu cas. Gràcies a la documentació existent en diversos arxius, he pogut establir la vinculació dels Pibernat amb Vilamajor des del segle XVII però no ha estat possible fer el seu arbre genealògic amb precisió donant lloc a enormes buits d’informació. Tampoc és l’objectiu del present article fer dit arbre sinó posar en context l’origen de la família i la seva situació dins Vilamajor.
A principis del segle XVII, la família formada per Giralt Pibernat, la seva esposa Joana i els seus 4 fills, en Pere, Joan, Francesc i Jaume, varen emigrar de la població de Sant Pere de Bellmunt de la Manya de Tolosa a la Catalunya Nord, fugint de les guerres de religió a França i la cerca de noves oportunitats laborals en un país assolat demogràficament com era Catalunya. Varen arribar a Sant Pere de Vilamajor on exercitaren com a jornalers o persones que treballen per compte aliena a canvi d’un jornal o pagament per dia de treball.
Un dels fills, en Francesc, es va enamorar de la Gràcia, filla d’en Pau Masó i Elisabet, traginer de Sant Pere de Vilamajor. Es varen casar instal·lant-se en una casa en el petit nucli de la Vilanova de Vilamajor, molt probablement al principi del carrer Nou.
Els descendents a la família Pibernat Masó varen formar part de la petita societat vilamajorina al llarg dels anys assolin càrrecs d’importància, com en Bartomeu Pibernat que al 1654 és escollit membre del Consell de Vilamajor en representació dels menestrals.
Josep Pibernat Mungol i Nova Orleans
En Josep Pibernat Mungol, de la mateixa estirp, al 1750 exercia com a paraire o persona encarregada de preparar la cotó per teixir-la. L’arribada de la industrialització i dels productes provinents de les terres americanes va provocar que en Josep Pibernat, i el paraires en general, s’anessin quedant sense feina. Davant d’aquest atzucac, al Josep no li va quedar un altre remei que marxar del poble de Vilanova de Vilamajor a la cerca de noves oportunitats. Una oferta de treball com a sastre el va portar fins a Cadis però, malauradament no va reeixir.
A finals del segle XVIII, Cadis era la porta de sortida de nombrosos aventurers que volien enriquir-se fent les amèriques. En Pibernat no s’ho va pensar i va decidir unir-se i marxar cap Amèrica, però on concretament?
Nova Orleans era una petita ciutat de 10.000 habitants amb una important presència catalana. Durant l’efímera etapa de domini espanyol, el governador Esteve Rodríguez Miró hi va establir una colònia de dues-centes famílies procedents de Reus i comarca que es dedicarien al conreu i explotació de cotó i a la importació de tèxtils i d’alcohols.
Els catalans es va assentar als carrers principals de la petita capital catalana, els actuals Chartres Street i Royal Street, situats a l’anomenat Vieux Quartier.
En Pibernat va decidir marxar cap a Nova Orleans per dues raons. La primera i més evident, era la seva experiència en el món de la cotó. La segona era l’existència de catalans que li podien ajudar a trobar feina.
Hi ha un buit documental que no ens permet saber la història del nostre protagonista durant els primers anys d’estada a la ciutat nord-americana, però segurament va ser acollit per la colònia catalana i, poc a poc, va poder anar progressant social i econòmicament fins que s’arribà a un punt on en Pibernat va decidir volar sol.
Un cop la seva economia li va permetre va començar a fer els seus propis negocis. Comprava cotó, l’exportava fins a Espanya on era comprada per comerciants que la transformaven en fil i posteriorment en teixit. Si tot sortia be i no hi havien entrebancs, s’obtenien suculents beneficis.
Probablement, en un primer moment , en Pibernat deuria comprar poca quantitat de cotó. Es transportava llogant un espai dins d’un vaixell mercant que feia la ruta fins a un port català. La mercaderia la venia en terres catalanes al millor postor. Aquest era un procés que realitzava amb certa regularitat, fins i tot un parell de cop a l’any.
En Josep Pibernat i Mungol es va fer ric com ho demostren les diverses adquisicions que va portar a terme.
El 28 de setembre de 1787 va comprar a Josep Bordàs un habitatge situat en el carrer de Sant Ann Street amb els números 627-629, en ple barri francès de Nova Orleans.
Poc li va durar atès que el 4 de gener de 1790 es va desfer de la propietat venent-la a Pedro Badia.
Posteriorment, el 6 de desembre de 1787 compra el seu propi vaixell, que va anomenar-lo “Sant Josep”.
Per causes que es desconeixen, el vaixell se’l va vendre el 2 de març de 1789.
El baró de Pontalba disposava d’un solar situat el carrer de Chartres Street amb números 625-627, on hi havia dues casetes d’una sola planta, coberta plana, dividides en quatre estances, amb xemeneies i vestíbuls.
Un terrible incendi succeït l’any 1794 va destruir les dues cases quedant un solar. El baró va decidir vendre’l al nostre protagonista, en Josep Pibernat Mongol a l’any 1796 que va construir una casa de dos pisos.
Sortosament per a nosaltres, la casa que va manar construir en Pibernat, ha romàs dempeus des del 1796 fins a les hores. La fotografia en blanc i negre correspon a principis del segle XX, i la de color a l’actualitat.
Josep Pibernat Mungol i Vilamajor
Sant Pere de Vilamajor no tenia indústria llanera però es sap que entre el 1772 i 1774, la Reial Companyia de Filats de Cotó de Barcelona tenia filadores que treballaven per a ella a Vilamajor. Varen escollir el lloc per què tenia tradició filadora des de l’any 1766 on alguns filadors treballaven per fàbriques d’indianes. Un exemple fou el filador Jaume Guiu i Canal que tenia una petita fàbrica de filats al carrer Vell número 11.
Les indianes eren uns teixits de cotó estampats per una sola cara. Eren una peça de moda de l’època, de colors molt vius i decorats amb motius orientals, que s’utilitzaven per decorar parets i entapissar mobles.
El procés de fabricació es feia en quatre fases:
• Filatura on la matèria primera o cotó es convertia en fil.
• Blanqueig on s’eliminaven les impureses dels teixits i es feien tornar blancs. Primer s’havien de bullir els teixits i després es blanquejaven i s’eixugaven abans de pintar-los.
• Tissatge on el fil es transforma en teixit
• Estampació o l’operació de tenyir i d’imprimir els dibuixos a les teles. L’estampació es feia de manera manual a través d’uns motlles de fusta amb dibuixos metàl·lics.
En una data indeterminada, en Josep Pibernat va adquirir la fàbrica de filats d’en Jaume Guiu amb la idea de fer indianes. D’aquesta manera tancava el cercle: comprava cotó, la transportava pels seus propis mitjans a Vilamajor on transformava la matèria primera en indianes que després tornava a les amèriques on es venia com a producte manufacturat. Les beneficis que obtenia eren considerables.
Mentre que en Pibernat feia els viatges, el seu soci romania a Nova Orleans gestionant l’empresa. En un d’aquest viatges, el seu home de confiança li va sostreure tots els diners que tenia en un baül de seguretat. Va ser un cop molt dur i que segurament li va suposar la venda d’alguns dels seus actius com cases i vaixell.
Malgrat l’imprevist va poder remuntar i va continuar amb el negoci fins que un fet va trasbalsar-ho tot: la invasió d’Espanya per part de les tropes franceses de Napoleó Bonaparte el 1801, va suposar la venda de Nova Orleans a França. El comerç de la cotó va patir un daltabaix.
Finalment i davant la dificultat de viure i comerciar en una ciutat francesa, en Josep Pibernat va decidir que era hora de tornar-hi cap a casa. Va encarregar a un advocat que li busqués una casa a la Vilanova de Vilamajor. Li va trobar una casa al carrer Vell número 7.
Durant un dels viatges de Nova a Orleans cap a Vilamajor, va patir una enorme tempesta que va fer témer per la seva vida. Tanta va ser la por que va patir que va fer una prometença a Déu: si sortia viu pensava contreure matrimoni amb la noia més pobre del poble de Vilamajor. Déu el va escoltar i va sobreviure. En Josep Pibernat Mungol es va casar amb una noia que tenia el cognom Giralt i que suposadament pertanyia a la família més pobre del poble. Fruit de la seva relació va néixer en Bartomeu Pibernat Giralt l’any 1802.
Malgrat que va establir la seva residència a Vilamajor, en Josep Pibernat continuava relacionat amb el món dels teixits. Dirigia l’empresa des del seu despatx encara que de tant en tant viatjava fins a Nova Orleans a la cerca de matèria primera amb la que teixir.
La casa es va quedar petita i davant l’oportunitat de comprar una casa de dos cossos amb hort i sèquia al costa del seva, al número 9 del carrer Vell, es va posar d’acord amb en Josep Juyol i la va adquirir. Era l’any 1827.
Va reformar la casa convertint-la en una casa indiana caracteritzada per la seves enormes dimensions (probablement la casa més gran del poble), amb l’existència d’una enorme terrassa i un jardí.
L’indiano tenia la propietat de tres cases unides entre si: el 7, 9 i 11. Se’ns dubte era el propietari més ric del poble i una de les persones més influents assolint el càrrec de regidor de l’ajuntament l’any 1812.
Mentre continuava amb el seu negoci dels teixits. Una de les poques restes que queden és l’antiga bassa, alimentada per la sèquia comunal, que hores d’ara encara podem veure.
En una data indeterminada, en Josep Pibernat i Mungol va morir essent enterrat en un dels llocs més nobles de Vilamajor, a l’entrada de l’ermita de Sant Lleïr. Malauradament, amb les reformes dutes a terme per mossèn Poch, la seva làpida es va perdre o fou enterrada sota el nou paviment.
Bibliografia
Arxiu historic Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor
OKUNO, Y. Entre la cotó i el cotó. Una nota sobre l’extensió de la indústria del cotó als pobles de Catalunya el darrer quart del segle XVIII. Recerques: història, economia, cultura. Any 1999 nº 38.
SERRANO JIMENEZ, Lluís. Els tancaments de terra a la Catalunya del segle XIX. Universitat de Girona
https://www.orleanscivilclerk.com/cximenesindexes/ximenes_c_vol_4.pdf
https://vcs.hnoc.org/result-handlers/name2lots.php?party=2803
https://www.municipisindians.cat/ca/els-indians/el-comerc-entre-catalunya-i-america