Fins a finals del segle XIX,
el nucli urbà de Sant Antoni de Vilamajor estava composat pel següents carrers
i places: els carrers Vell, Nou, França, Camp d’en Puig i Escola i les places
de la Riera i del Montseny.
Tots els habitatges existents
en el nucli urbà es trobaven edificats en un d’aquest carrers o places. Fora
d’aquí es considerava que es trobaven genèricament en “disseminats”.
Tot va canviar a finals de
l’any 1898 quan es va donar per finalitzada la infraestructura pública més gran construïda a Sant Antoni: la
carretera que unia els pobles de Sant Llorenç de Savall amb Llinars del Vallès
(quasi 50 km de carretera!!).
La carretera no va seguir
l’entramat viari existent al nucli urbà degut a l’estretor dels carrers, sinó
que es va projectar fer-la passar per la
part exterior, envoltant tres quartes parts del poble. Dit d’altra manera, es
va fer passar la carretera pel pati (terreny, hort) del darrere dels habitatges
situats al carrer de França i carrer Nou, principalment.
La manca de trànsit rodat,
l’amplada de la via i l’ombra que donaven els plataners van convertir la
carretera en la principal via de Sant Antoni. Un passeig on sovint anaven les vilamajorines i
vilamajorins a caminar i fer safareig.
Els patis de les cases,
creuats per la sèquia comunal que abastia d’aigua cases i horts, van deixar de
ser un espai amb poc valor per a convertir-se en una parcel·la de terreny amb
un valor creixent gràcies a la necessitats de tenir un habitatge en la nova
zona noble del poble: al costat de la carretera.
El propietaris dels patis els
van vendre a tercers amb al intenció de construir nous habitatges. Es tractava
de donar un nou us a les seves propietats .
Durant la primera i segona
dècada del segle XX, es van aixecar nombroses cases, negocis o indústries al
llarg de la carretera. Nosaltres ens fixarem concretament en una: l’habitatge
situat en el número 24.
Segons dades que consten al
cadastre, l’habitatge fou construït
l’any 1900, per tant, hauria de ser un dels primers que es varen construir al
costat de la carretera. Es tracta d’una parcel·la de 175 m2 amb una superfície
construïda de 141 m2. L’objectiu de la seva construcció era
convertir-la en la residència dels seus propietaris.
El centre neuràlgic de SAV es
desplaçà fins al nou passeig. Els negocis i comerços es van començar a situar a
banda i banda de la carretera, especialment aquells de nou creació, com fou la
Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona (CEPDB).
Fem una mica d’història de l’entitat financera.
El 26 d’octubre de 1926 es va
aprovar la creació d’una caixa d’estalvis depenent de la Diputació de Barcelona amb l’objectiu de destinar els
excedents produïts a obres benèfiques,
culturals, sanitàries i socials en la localitat on es troba ubicada.
Durant la Segona República, un
cop desaparegudes les diputacions provincials, la caixa provincial passa a mans del Govern
català amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya. Acabada
la Guerra Civil, la Caixa torna a mans de la Diputació de Barcelona. El retorn
de la democràcia va suposar un nou canvi
de nom a l’any 1977: Caixa d’Estalvis de Catalunya.
Posteriorment, degut al vaivé
del mercat financer, passà a dir-se
Catalunya Caixa i, finalment, fou
absorbida pel BBVA.
Doncs bé, CEPDB va decidir
posar una de els seves primeres oficines, la que duia el número 0042 a Sant
Antoni de Vilamajor. L’oficina havia d’estar situada en el principal carrer de
la vila per aquesta raó es va cercar un local situat en el nou passeig, la
carretera.
El lloc escollit fou la planta
baixa de l’habitatge situat en el número 24, de la qual ja he parlat línies
enrere.
El 26 d’agost de 1946, durant els
actes de la festa major, es va procedir a la benedicció de la
sucursal de la CEPDP. Durant el dinar van prometre que, quan el
temple fos construït, pagarien la imatge del sant patró per posar-la a l’altar
major, però quan va arribat l’hora de fer-ho no ho van portar a terme.
Posteriorment, l’entitat financera es va
traslladar fins a la Plaça del Montseny l’any 1965, on ara tenim el BBVA.
Mentre, el local on era va ser emprat per
altres menesters com la peixateria d’en
Joan de cal Telm, el Bar Barbilònia de la Glòria Ortega Arimany i el seu
company, el bar d’en Titó de Sant Pere, el Barrock d’Imma Batlles, Jordi Vicente i Pere Climent i actualment el
restaurant L’Oficina.
BIBLIOGRAFIA
Arxiu personal Antoni Guardi