 |
| Fotografia d’Higini Herrero |
En J. Dantès fa una classificació de les masies catalanes en tres grans
famílies. En el tercer grup trobem les
masies de planta quadrada de grans dimensions i amb sostre a quatre
vents. Són les masies que tenen un aspecte senyorial degut a la seva
majestuositat i les quals només podien accedir les classes més benestants,
principalment membres de la noblesa.
A Sant Pere de Vilamajor tenim dos exemples: can Derrocada i Can
Llinàs. De la primera he parlat sovint
en aquest bloc ( Les propietats de Can Derrocada , La noblesa de Vilamajor: la família Llança
i Derrocada , Can Derrocada de Vilamajor: la història continua ) però de la segona només l’he fet esment en una
ocasió (La indústria lletera a Vilamajor a l’any
1913 ). Amb aquest
article vull recordar la història
d’aquesta imponent masia.
Des d’antuvi l’home s’ha sedentaritzat en aquells indrets on les condicions de supervivència fossin les
més altes possibles, això vol dir trobar indrets que garanteixin la producció
d’aliments (terra fèrtil) i accessibilitat a l’aigua (rius, pous). Sense cap
mena de dubte aquestes condicions es donen en tota la plana al·luvial que va
des de Can Parera de Canyes fins a Llinars del Vallès, i així ho demostra la
gran densitat de construcció existents, les quals són propietat de les nissagues més antigues i
poderoses de les nostres contrades. Can Llinàs es troba entre aquestes.
Segons en Carreras i Candi, hi ha masos que prenen el seu nom per les
circumstàncies de lloc on es situa; Can
Llinàs deu rebre el seu nom per estar a prop
d’un antic camp de lli, una planta herbàcia de la qual s’extreu la fibra
la qual serà emprada per fer roba o cordes i la qual necessita d’una terra molt
rica en nutrients. La zona on es troba Can Llinàs compleix tots els requisits
necessàries pel conreu del lli: terra fèrtil i abundància d’aigua. Unes
característiques de les quals es van donar compte els romans i visigots amb la
creació de les vila de canyes, que rebé el nom pel conreu de cànem, emprat per la fabricació de cordes,
espardenyes i sacs.
Can Llinàs deuria de ser una petita masia productora de lli que amb el
temps es va anar enriquint fins a formar una de les nissagues més poderoses de
Vilamajor. Les primeres dades documentals que ens conten és de l’any 1384 quan
Ferran Llinàs va signar a Sant Pere de Vilamajor una concòrdia amb els
Consellers de Barcelona. Hem de remuntar-nos un segle després per trobar una
segona referència, en aquest cas de Salvador Llinàs, el qual va morir a
Vilamajor l’any 1484. Aquest documents
ens permeten veure com la família Llinàs disposava de cert poder, de certa
riquesa encara que gens comparable amb les existents a les grans ciutats
A mitjans del XVII vivia a Barcelona un tal Miquel de Riber, noble ciutadà
de Barcelona, el qual posseïa una fortuna. La seva neta Teresa és va casar
(1677) amb Joan de Llinàs i de Farell , el qual va néixer a Sant Pere de
Vilamajor el 1599, un ciutat honrat que
no posseïa ni molt menys la riquesa i prestigi de la família Riber Sentmenat,
però que per circumstàncies de la vida, va anar replegant tots els títols i
riqueses provinents de la seva esposa. Fou en aquest període quan la família
Llinàs es va enriquir veritablement.
Al segle XVII la família es va traslladar fins a Barcelona. S’ho podien
permetre i els interessava per millorar el seu status social (de rics
propietaris rurals a rics ciutadans honrats de Barcelona). En Barcelona es dedicaven a l’exportació de productes tèxtils (escots)
en l’empresa “Llinàs, Rossel i Feu” (1666-1674. Altres negocis foren l’arrendament de neu (1683). Totes dues
activitats molt vinculades al Vilamajor (productor de lli i de neu). Sembla ser que els seus negocis varen anar
força bé atès que hi ha nombroses referències de familiars que participaren en la defensa de Barcelona
de 1714. No tractaré en aquesta article l’evolució de la nissaga, però si tens
curiositat pot consultar-la en la següent pàgina web http://www.11setembre1714.org/cercar.html
(poses Llinàs al cercador i et sortirà tota la informació).
El 16 d’agost de 1773 es nada
Eulàlia de Llinàs i de Ponsinch de Magarola i d’Alòs la qual es va casar amb Benet de Sagarra iniciant-se una nova
nissaga a Can Llinàs: els Segarra. Per
que us doneu compte de la potència econòmica de la família Llinàs, faig un
petit esment a les propietats que ella aporta a la família Segarra: una grandiosa finca rústica a Santa Coloma de
Gramenet, un terrenys de regadiu a Sant Andreu Palomar i a Canet de Mar, Sant Cebrià i Sant Pol, la
masia de Can Llinàs a Sant Pere amb una colla de jornals de bosc i alguns vessants de regadiu i vinya, una
finca a Perpinyà amb dues cases, terrenys a Sarrià i Sant Gervasi, un habitatge
al carrer Sepúlveda de Barcelona i una gran casa al carrer Mercaders 33 de Barcelona.
La masia de Can Llinàs fou emprada per la família Segarra com un lloc de
producció i com a habitatge de relax. A
principis del segle XX es va convertí en una granja productora de llet gràcies a l’empenta de Ferran Segarra i de Siscar. En aquest mateix lloc en Josep Maria de Segarra va escriure El Mal caçador basat en l’espai vilamajorenc
que l’envoltava.
Hores d’ara i sense saber-ne la història, Can Llinàs i les seves masoveries
Can Vidal, Can Gras i Can Llobera, són propietats d’altres persones no
relacionades amb la nissaga Segarra. Però això és una altre història.
Bibliografia
SAGARRA, Josep Maria. Memòries I. Obra completa
SARRIA SARACHO, Ferran. Les masies. El veïnat de Canyes. Quaderns de
Vilamajor 2. Centre d’estudis de Sant Pere de Vilamajor. 2002.
Ferran de Segarra i Siscar. Semblança biogràfica.
Conferència pronunciada davant el Ple per EVA SERRA I PUIG el dia 21 d’octubre
de 2004. Institut d’estudis catalans.