És molt probable que l’origen de Sant Pere de Vilamajor es remunti a l’època
romana. Aquesta suposició hauria estat suggerida per al toponímia que hom
pot trobar en els documents més antics coneguts, “Villa magore” o “Villa maiore”,
i corroborada per les troballes arqueològiques del voltant.

A principis del segle IX i degut a 
la reconquesta i repoblació
del país, es fundaren una sèrie d’esglésies per al servei parroquial;  amb moltes probabilitats és possible que llavors
es fundés la primitiva església de Sant Pere. Si donem com a vàlida la
interpretació de la làpida sepulcral del prevere Orila, la inscripció que conté
corroboraria l’existència de dita església el segle IX. Com que no sembla que
es pugui dubtar de l’autenticitat de la inscripció cal convenir que el primer
sacerdot  de Sant Pere hagué de ser Orila
que morí l’any  872, als 90 anys d’edat i
que per tant degué viure la primera reconquesta i repoblació del país.

A finals del segle, dos fets posaren la vida del país en perill, d’una
banda l a mort de lluita del comte Guifré el Pelós, l’any 897, i d’altre les
ràtzies sarraïnes dirigides des de Lleida contra el hinterland barceloní.

La  consegüent situació d’inseguretat  provocà una segona etapa de despoblament de gairebé
tota la zona del Vallès; aleshores és molt probable que Vilamajor quedés deserta
per la deserció dels seus pobladors.

Als inicis del segle X, la desfavorable situació dels territori català experimentà
un canvi notable; així,  entre l’any 910
i l’any 930 aproximadament, es pogué operar la segona repoblació, que realitzaren
homes d’empenta com Ovasi, Viader i Adaulf de Vilamajor sota la direcció dels
comtes Guifred Borrell i Sunyer, del bisbe Teodoric de Barcelona, l’abat Donadeu
de Sant Cugat i l’abadessa Emma de Sant Joan. Segons Mundó, els pobladors de
Vilamajor, com els de la Roca i de l’Ametlla, podrien venir de la Vall de sant
Joan, al Ripollès, i ser antics súbdits de l’abadessa Emma de sant Joan.

Després de la repoblació del segle X o simultàniament es degués refer l’església
parroquial i, en consagrar-la, els repobladors la dotarien convenientment de
terres i vinyes. Això es degué esdevenir cap el 930 (paral·lelament es consagraven
les església de Sant Sadurní de la Roca i Sant Genís de l’Ametlla, totes a l’Alt
Vallès), però no en tenim cap testimoni fins uns anys més tard. El sacerdot de
la consagració de la segona església va morir i l’acte de consagració amb l’inventari
de béns del temple s’extravià.

Fins l’any 950 no tenim cap testimoni documental de la parròquia, aleshores
el sacerdot successor, el levita Ervigi, convocà els parroquians a una
assemblea amb l’objectiu de refer de nou la llista perdura de béns de la
parròquia. A partir d’aquí la documentació ja té continuïtat i per tant ja és
possible fer una història de la vila i la parròquia de Vilamajor.

Més informació

https://www.historiesdevilamajor.cat.es/2010/06/quantes-esglesies-han-hagut-sant-pere.html

https://www.historiesdevilamajor.cat.es/2010/05/la-nena-de-vilamajor.html

https://www.historiesdevilamajor.cat.es/2010/05/origens-de-vilamajor-got-o-roma.html