La Universitat era
una col·lectivitat d’habitants d’una vila revestida d’una certa personalitat
pública a la qual eren reconeguts uns privilegis. Gaudia d’una certa
representació davant el poder reial o senyorial o davant tercers, personificada
en els seus membres més destacats o prohoms,
que es consideraven els representants de
la universitat, és a dir, de la col·lectivitat.
El Consell de la
Universitat era l’òrgan de govern encarregat de defensar els drets dels
habitants de la universitat, en funció dels privilegis atorgats. Estava format per 10 prohoms, que exercien els diversos càrrecs
que tenia el Consell (jurat, oïdor, clavari, síndic). Una de les
funcions que tenien era la cercar finançament per fer front les despeses que s’originaven.
El mètode més emprat foren les talles.
En poques paraules,
una talla és una quota extraordinària
que han pagar els veïns de la Universitat per dotar al Consell dels fons suficients
que li permeten pagar una despesa puntual. Però no tothom tenia l’obligació de
pagar: estaven exempts la noblesa i el clero, essent la burgesia i la pagesia
els principals contribuents.
Les talles eren
convocades pel plenari del Consell, el qual determinava el valor de la talla i
quins prohoms haurien de ser els encarregats de fer la
recaptació. Els escollits tenien davant seu una tasca feixuga i gens agradable:
anar casa per casa a cobrar els diners de la talla. No ens ha d’estranyar
que alguns d’ells defugissin de la tasca encomanada.
Un clar exemple el tenim el 3 d’agost de 1658,
on reunits els Consell de la Universitat de Vilamajor a l’església de Sant Pere
van prendre la decisió d’obeir les ordres reials d’enviar dos bagatges
(transports) per l’exèrcit que havia de socórrer la vila de Camprodon, en mans
franceses. Els costos de l’operació anirien a càrrec del Consell. Varen creure
oportú utilitzar els diners que s’havien recaptat d’una talla anterior
realitzada per Narcís Soler i Antoni Gual, però vet aquí la sorpresa: no hi
havien diners. On eren? Els havien robat el Soler i el Gual? O no s’havia fer
la recaptació?. Interrogats pel Consell varen reconèixer que no havien portar a
terme la recaptació. Per la desídia mostrada el Consell els van obligar a pagar
la talla de la seva butxaca.
Passen els anys però
els costums queden