Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 -Gènova 1870)
fou un polític espanyol de tendència liberal.
Estudia dret per la universitat de Saragossa i exerceix com a advocat a Barcelona (1835)
on també dirigeix el diari d’oposició El
Catalán. El 1837 és nomenat jutge i governador de la Vall d’Aran i
el 1838 és elegit diputat per Lleida. El 1843 encapçala
amb d’altres progressistes l’oposició a Espartero, i és nomenat Ministre d’Hisenda
i jutge del Tribunal Suprem.
El 1844 és empresonat per uns mesos i després passa a l’oposició
constitucionalista. En triomfar la revolució de 1854 és nomenat governador
de Barcelona. El 1855 és nomenat Ministre d’Hisenda, des d’on tindrà
un paper fonamental en l’aprovació de l’enderrocament de les muralles de
Barcelona que permetria desenvolupar el pla Cerdà. També fa aprovar
el projecte de llei de desamortització de propietats eclesiàstiques,
i després dimiteix i passa a l’oposició. Encapçala la milícia nacional, que és
desfeta pel govern, i marxa a l’estranger.
Triomfant la revolució de 1868 és nomenat governador de Madrid,
però hi renuncia. S’oposa al govern provisional però no a la candidatura
d’Amadeu de Savoia, a la qual vota a favor, i és nomenat part de la delegació
enviada a oferir-li el tron (1870). Com a part d’aquesta delegació va morir
mentre era a Gènova (1870).
Entre les seves obres poden destacar-se:
Diccionario geográfico universal (des de la lletra R) (Barcelona,
1829-34)
Colección universal de cosas célebres (Madrid, 1840)
Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de
Ultramar (Madrid, 1845-50)
El Diccionari geogràfic-estadístic-històric d’Espanya i les seues
possessions d’Ultramar, és una obra enciclopèdica dividida en 16 volums. Va ser
publicada entre 1846 i 1850. A dia d’avui, el valor del Diccionario resideix
en la informació de ruïnes, restes i possibles jaciments arqueològics que es
detalla a mitjans del segle XIX.
En el volum XVI a la pàgina 68, en Pascual Mandoz ens parlar de Sant Pere
de Vilamajor, una breu descripció de com era el terme municipal a començament
del segle XIX. Ens diu:
A l’any 1845, Sant Pere disposava d’una escola d’instrucció pública, o
sigui, una escola depenent de les administracions públiques, les quals
proporcionaven un mestre que tenia com a objectiu instruir als menors d’edat
amb un ideari allunyat de les impartides a les escoles privades, la majoria de
les quals es trobaven en mans de diverses organitzacions religioses.
Disposava d’una església parroquial la qual, a diferència de l’actual, es
trobava unida al campanar (Torre Roja), la qual està servida per un mossèn de
reial provisió (assignat pel capítol catedralici de Barcelona però designat per una reial provisió), per un
vicari o ajudant seglar, i un beneficiat o ajudant laic.
El poble es trobava envoltat de boscos i de pastures les quals permetien la
ramaderia de llana i porcina, especialment a les parts muntanyenques; mentre a la plana es desenvolupava una
agricultura cerealística (blat i mill), llegums, tubercles, vi i oliveres.
Encara avui en dia són visibles les feixes existents a la vessant sud del
Montseny, record de les extenses plantacions de vinyes , les quals foren
abandonades a finals del segle XIX amb l’aparició de la fil·loxera.
En el sector secundari hi havia una indústria de filatures de cotó (potser
La Fàbrica??) i de pell adobada.