La nissaga dels
Perpunters provenia de Santa Maria de Palautordera on exercien com a ferrers.
El 22 de juny de 1559 es signen els capítols matrimonials entre
Jaume Perpunter de Santa Maria de Palautordera, i Joana Juyol, de Sant Esteve de
Palautordera però que vivia a Vilamajor. Entre el 1559 i el 1572 es varen construir la masia de Can
perpunter que es trobava a la cruïlla del camí que duia de Llinars a La Garriga
i de Cardedeu a Santa Maria de Palautordera.
Malgrat que l’ofici
primari fou la ferreria, al llarg del temps els diferents membres de la nissaga exerciren
altres oficis com comerciar amb bestiar, teixits i blat i obrir una botiga de
crèdit i dèbit al baixos de la mateixa casa. Tot plegat va donar a la família
una certa acomodació econòmica que li valgué una reputació entre els seus
veïns. Prova d’això son els diferents càrrecs públics, que tingueren diversos
membres de la família, com Tauler del General, arrendador de la carnisseria,
dret de recollida del vintè i consellers de la Universitat de Vilamajor.
La nissaga es va
mantenir al llarg del temps fins el
1731 on l’hereva,
Maria Perpunter, la qual estava casada amb Isidre Antich, es va quedar
vídua i, com marcava la costum de l’època, es casà en segones núpcies amb Josep
de Llança i Derrocada. La germana de la Maria, la Margarida, es va casar tres
anys més tard amb en Jaume de Llança i Derrocada, germà d’en Josep. Va ser una jugada mestre per aglutinar els
dos rics patrimonis. Una unió que durà
fins el 1771 que morí la Maria i provocà una disputa del patrimoni entre els
Perpunter i Llança contra els Derrocada. Sigui com sigui, els matrimonis varen
provocar l’extinció del cognom Perpunter.
La gestió del
patrimoni dels Perpunter per part dels Llança Derrocada no deuria de ser molt
bona atès que la vida econòmica dels Perpunter tendeix a la desaparició. El cop
de gràcia esdevé quan Bonaventura de
Llança i Perpunter es casa amb Agnès Ferrer del Puig i Teixidor de Blanes a
finals del XVIII, traslladant el domicili a Blanes. La masia de can Perpunter
es renda a masovers, concretament a Manel Parera de Vilamajor i als seus
descendents fins la dècada dels anys 60-70 del segle passat. A partir d’aquesta
data la casa romangué tancada fins que
el 23 de novembre de 1984 fou
adquirida per l’Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor