La vaga general, a
Espanya de 1855, es considera la primera vaga general, convocada en la Història
d’Espanya. Va tenir lloc a 1855 i, va estar circumscrita a Catalunya, ja que
era el director, i gairebé únic, Centre Espanyol industrial (majoritàriament
tèxtil) Es considera per la seva importància, seguiment i repercussió, la
primera vaga general a Espanya que va passar durant el regnat de Isabel II
concretament amb el Govern de Baldomero Espartero al Bienni Progressista.Gràcies
a la nova llibertat adquirida amb la Revolució del 1854 i a la tolerància del
govern d’Espartero es varen desenvolupar associacions obreres que lluitaven
pels interessos dels treballadors.

Un dels primers
conflictes on varen participar dites associacions foren les mobilitzacions
contra el maquinisme en l’anomenat conflicte de les selfactines (per la
introducció de la selfactina (de l’anglès self-acting, “d’acció
automàtica”), que mecanitzava una part important de treball del filat
expulsant de la producció la ma d’obra i per tant el treballador. El nou Capità
General de Catalunya, el general Zapatero, davant del caire que prenia la
mobilització, va decidir acabar amb la tolerància iniciant una política de
repressió contra el moviment obrer.

El 30 d’abril de
1855, el governador civil de Barcelona va prohibir el tancament de la fàbriques
pels patrons i “l’abandonament col·lectiu del treball” dels obrers i va
establir el requisit de l’autorització governativa per a què les associacions
obreres poguessin continuar funcionant. 

Una d’aquestes
autoritzacions fou cursada per Jaume Bofill, dirigent i representant de la
Classe Obrera dels Teixidors de Vilamajor (dita també Vilanova de Vilamajor i
Sant Antoni de Vilamajor). Va enviar una carta la governador civil de Barcelona
l’11 de maig de 1855  expressant-li
l’adhesió obrera al govern liberal.

Tot indica que els
teixidors de Sant Antoni no estaven per vagues o potser no en volien tenir
represàlies de les autoritats. Estudis amb major profunditat podrien aclarir-ho