Vilamajor al segle
XI era una terra propietat del comte de Barcelona que tenia com a principal
recurs econòmic l’agricultura. Els camperols 
disposaven  de diverses eines per
treballar la terra com les relles, càvecs, destrals i aixades, totes elles
fetes de ferro.

Les fargues estaven
al servei d’aquesta economia camperola atès que en ella es produïen les eines
abans esmentades. Les fargues va propiciar una millora en l’ utillatge  agrari que incidí directament en un augment
dels rendiments agrícoles. La família camperola era la que necessita aquest
equipament per enfrontar-se al bosc i guanyar terres de conreu, amb l’objectiu
de crear un excedent que els permetés fer front a les despeses domèstiques.

L’establiment de
les fargues era un monopoli comtal, la utilització del qual requeria un
pagament previ. El comte arrendava la farga a terceres persones les quals
havien de satisfer una pagament anual, normalment en espècies. Al ser
necessària la seva existència, per les causes anteriorment adduïdes, la casa
comtal de Barcelona obtenia uns rendiments econòmics gens menyspreables.

A Vilamajor, terra
comtal, es va instal·lar el 1151 una farga, la qual es trobava situada a Can
Clavell la qual donava satisfacció a les necessitats dels camperols de
Vilamajor.

Com era l’estructura d’una farga?

Des dels segles XI al XIX es
desenvoluparen les fargues, instal·lacions les quals fabricaven ferro i acer de
baix contingut de carboni i excel·lent qualitat. Aquest procediment és conegut
amb el nom de “procediment de la farga catalana” ja que es
desenvolupà a ambdós vessants del Pirineu.

El procediment de la farga
catalana consistia en barrejar convenientment òxids de ferro amb carbó vegetal
en un forn on s’hi podia injectar aire.  A
continuació descriurem breument els elements que componien la farga, així com
les primeres matèries que necessitava.

Malauradament
de la farga de Can Clavell no ens queda cap resta arqueològica que ens permeti
veure la seva estructura. Els elements constitutius d’una farga catalana no es
poden descriure exactament per què aquests dependrà de les condicions del lloc
on era situada, els mitjans econòmics del propietari,… Però sempre, a totes,
hi havia un forn amb la respectiva trompa d’aigua i un o dos martinets. La
farga de Vilamajor no ha de ser una excepció.

El forn
era l’element més important del procediment. Tenia forma de tronc de piràmide
invertit, amb tres parets planes i una convexa destinada en facilitar
l’extracció del producte final. L’alçaria del forn solia ésser de 0.8 m i les
dimensions del fons del gresol solien ésser d’uns 0.5 x 0.6 m. El gran secret
de la construcció d’un forn residia en la distància de la tovera al fons del forn
que solia ser ésser d’uns 25 cm (llevat de la inclinació de la tovera).

La trompa
era un enginyós sistema d’insuflar aire al forn. Amb la trompa s’obté un
corrent d’aire que aprofita l’efecte Venturi, produït per un raig d’aigua del
dipòsit que entra per un tub estrangulat. Com que el cabal ha d’ésser igual al
llarg del tub, a l’espirall la velocitat de l’aigua, segons la llei de
Bernouilli, ha d’ésser superior, la qual cosa crea una depressió que xucla
l’aire fora del tub.

El martinet
és un mall mogut per una roda hidràulica. Una reclosa desvia l’aigua cap a un
canal que acaba en un salt, sota el qual hi ha una roda hidràulica d’àleps de
fusta plana. El fusell de la roda anomenat calaibre,
transmet el moviment circular  a una
corona de ferro molt ferma anomenada bóta,
que té quatre lleves que reben el nom de palmes.
El mall és un martell gegantí (d’uns
500 quilos), el mànec del qual és un tronc d’arbre i actua com una palanca de
primer grau. El mall pica sobre una enclusa, de baix a dalt, per la pedra, la
dema i el demet, damunt el qual es col·locava el masser.

Quin era el material necessari?

La farga catalana utilitzava
com a primeres matèries, per a transformar-les, la mena i el carbó a més de
l’aigua  (l’encarregada de moure la roda
hidràulica).

La mena és un producte geològic enriquit amb un tipus de determinat
mineral (generalment enriquides de ferro). Les operacions de localització i
posterior explotació dels meners o llocs on es trobaven menes, les realitzaven
els menerons i els fargaires que buscaven menes per la farga, amb l’expressa
facultat d’acomiadar-los la setmana següent si no trobaven mineral en quantitat
suficient per al proveïment de determinades fargues.

Pel que fa al carbó, el procés de carbonització
consistia a cremar-la amb deficiència d’aire. Hom la col·locava estellada en
una disposició més o menys regular i la recobria de terra, formant una mena de
túmul semiesfèric. La llenya calia encendre-la amb branques molt seques.
Després la combustió continuava per ella sola. Hom obtenia una substància negra
porosa (carbó) molt pura, amb poques sals i un gran percentatge de carboni.

La importància del carbó en
la farga es dedueix pel fet que les fargues eren instal·lades molt a prop dels
grans boscos. No importava tant la proximitat del mineral com la del carbó, car
que la farga consumia dues tones de carbó per cada tona de mineral. Aquesta
hauria de ser la raó de la situació de la farga de Can Clavell: a prop d’un
bosc.

Com a última primera matèria
esmentarem l’aigua que feia anar la
roda hidràulica del martinet, i, a més com ja hem dit en parlar de la trompa ,
aquesta actuava gràcies a l’efecte Venturi d’un raig d’aigua. Aquest és el
raonament el qual s’explica que totes les fargues s’han localitzat al costat
d’algun riu per aprofitar la força motriu de l’aigua; encara que, possiblement
hagi existit alguna farga primitiva utilitzant mitjans més rudimentaris tot i
que ara per ara es desconeix. Can Clavell s’alimentava d’un reg d’aigua, el
qual també alimentava el molí de
baix.

Com funcionava?

Al forn de la farga, l’operació començava cobrint-ne el
terra amb carbó. Després s’encenia i es col·locava una planxa de ferro al mig
del forn, en posició vertical. Quan el carbó era encès, hom hi tirava,
verticalment, una capa de carbó i una altra de mena i es recobria de carbó
humit, petit, i d’escòries, de manera que la superfície prengués una forma
lleugerament arrodonida, per tal que oferís al foc una superície corba, afí de
concentrari la flama. Aleshores s’insuflava aire per la tovera i, al cap d’una
hora i mitja de funcionament, s’aconseguia la màxima escalfor, que mai no
arribava a la temperatura de fusió del ferro. Abans, havia estat retirada la
planxa.

Durant tres o quatre hores
hom hi anava afegint carbó i mena concentrada o mineral i, alhora, de tant en
tant s’eliminaven les escòries líquides pel lleterol. Si, en solidificar-se,
hom diuen que eren molt riques de ferro (molt pesants),  es considerava que eren cagaferro i eren
tornades a fondre. L’operació acabava quan, 
al fons del gresol, s’hi formava una bola irregular d’uns cent quilos de
pes de ferro, el masser, massa porosa de ferro amb inclusions d’escòria.

En aquest moment començava
l’operació més espectacular i crítica de la farga: treure el masser del forn i
col·locar-lo sota el mall. Espectacular, perquè no era gens fàcil de dur cent
quilos de ferro calent uns quants metres enllà. Tots hi havien d’ajudar.

El paper del mall era
triple: eliminar escòries, compactar el masser poròs i donar-li una forma
allargada. Els cops de mall eren donats quant el masser encara era calent. Les
fargues solien tenir dos malls en funcionament: el de compactar el masser i el
de conformar el ferro i l’acer dolç (de baix contingut de carboni).

Sembla que quant convenia
d’obtenir un ferro acerat (amb carboni) l’operació durava més i els operaris
tenien cura que, en eliminar les escòries, la massa de ferro no es posés en
contacte amb l’atmòsfera sinó sempre amb el carbó. La zona de carburació més
fàcil era el fons del forn, on era més alt el contingut de carboni i major la
temperatura.

Que es produïa?

Les
fargues produïen la primera matèria per a la indústria siderúrgica en diferents
formes i qualitats. Per aquest motiu a Catalunya es desenvolupà una important
indústria metal·lúrgica derivada de les fargues, una indústria que produïa
claus, reixes, armes, encluses, martells, claveres, tenalles, morralles per a
animals de càrrega, parpals, tascons, pales i peces de molí paperer, entre
molts altres estris agrícoles.

La indústria dels claus

Els claus eren emprats per a
la construcció d’objectes de fusta, mobles, finestres carruatges, etc. Era molt
important que els ferrers s’especialitzessin en clavetaires, la majoria dels
quals treballaven independentment amb la família.       El taller dels clavetaires tenia els elements següents: una
fornal, una enclusa, un cargol, una mola, una romana, martells, mordasses,
tenalles,…

A Can Clavell, tal com diu
el nom, hi fabricaven claus o sembla que era la seva especialitat. Això no vol
dir que fos una monoproducció sinó que segurament es dedicaria a fer altres
treball amb ferro.

La serralleria

La serralleria és
l’ofici  dels professionals que
fabricaven objectes i sistemes metàl·lics de protecció de portes, finestres,
obertures, etc. Eren aleshores forjadors, soldadors, dissenyadors, escultors i
orfebres.

Les operacions metal·lúrgiques
desenrotllades a l’obrador del serraller eren la forja i la soldadura per
forja. Els diferents components de la reixa o d’altres peces, eren fabricats
per forja. S’escollien els perfils més adients que subministraven les fargues,
es tallaven a la distància necessària, a base d’escalfar a la fornal la zona
que hom volia tallar fins que l’acer estigués roent, i, després es deformava al
tallant fins a l’escanyament a cops de martell. Les diferents parts es soldaven
per tal de formar l’objecte. L’acabat depenia de la capacitat artística del
serraller.

Les armes

La indústria d’armes incloïa
la participació de tres especialistes que treballaven independentment cadascun,
en el seu petit i senzill obrador, i que construïen els tres components de l’arma:
el canó, el pany i l’encep.

La indústria de l’utillatge

L’utillatge que necessitaven
les industries derivades de la farga catalana era de naturalesa metàl·lica i
els únics fabricants d’aquest utillatge eren les mateixes indústries metal·lúrgiques.
El ferrer de la farga catalana era l’encarregat del manteniment d’aquesta
indústria i dels seus estris. El mateix passava en el cas dels armers,
serrallers, clavetaires, ferrers, etc. La major part de llur utillatge el
fabricaven ells mateixos. Com que la qualitat dels productes metàl·lics
elaborats depèn de la qualitat del utillatge emprat, moltes vegades aquesta
producció esdevenia un veritable secret.

Bibliografia

SANCHO PLANAS, Marta .
Homes, fargues, ferro i foc: arqueología i documentació per a l’estudi de
la  producción de ferro en l’època
medieval. Col·lecció cultura, técnica i societat. Enginyers industrials de
Catalunya.

 Enciclopèdia Catalana