Espanya no anava
bé.
Vint anys després
de la Guerra Civil que va assolar el territori espanyol, les persones
continuaven patint deficiències alimentàries i laborals. L’economia d’autoabastament
del govern no funcionava. Era un absolut fracàs. Calia un canvi.
Los “Planes de
Desarrollo” fou un programa econòmic i social
destinat a superar el període econòmic
conegut com autarquia i que es remuntava des de la postguerra. Es va iniciar
l’any 1959 provocant immediatament un període de fort creixement econòmic. La
població va passar de tenir mancances a poder tenir uns diners estalviats que
es varen invertir en satisfer les necessitats que es consideraven bàsiques: un
habitatge, un cotxe i una TV
El creixement
econòmic continuat al llarg de la dècada del seixanta i les facilitats
financeres dels bancs va permetre a milers de catalans la compra d’una segona
residència. Fou el boom de la construcció de les urbanitzacions.
Sant Pere i Sant
Antoni de Vilamajor, per les seves característiques geogràfiques, climàtiques i
d’accessibilitat va ser un dels nombrosos
llocs on la tot poderosa patronal
constructora va posar els seus ulls. El
Montseny era la muntanya, amb
majúscules, més propera a Barcelona i millor comunicada; un patís massa melós per
no ser provat. A finals de la dècada dels seixanta i principis de la dels
setanta, es varen aprovar nombrosos plans urbanístics per la realització d’urbanitzacions
o ciutats-jardí que avui en dia encara existeixen.
Però no tots els
projectes presentats tenien el vist-i-plau de l’Ajuntament. En el cas de Sant
Pere, l’Ajuntament va autoritzar la construcció d’urbanitzacions a la zona
baixa del municipi, però es va negar en rodó que la part muntanyenca
s’urbanitzés. Uns promotors ho van
intentar amb la presentació del projecte d’urbanització de tota la vall de Sant
Elies, des de l’ermita fins Can Parera de Canyes. No ho van aconseguir perquè
l’equip de govern municipal es va negar. Volien conservar la vall. També varen intentar
impedir la urbanització de la vessant sud-est de Sant Elies, però en aquest cas
no es varen guanyar.
Ens
fixarem en una urbanització en concret: Refugis del Montseny. L’any 1965
l’empresa Refugios del Montseny S.A, representada pel senyor Guillermo de
Espona Carreta va comprar una enorme extensió
de terres a la vessant sud-est de Sant Elies, des dels castanyers fins a Can
Rovira, a tocar amb el terme municipal de Sant Esteve de Palautordera, a
l’indret conegut com el sot de Font Ferrussa. Ràpidament es va urbanitzar la zona amb
carrers, serveis d’enllumenat, aigua i clavegueram, amb la creació d’un zona
lúdica formada per una enorme piscina (una de les més grans d’Europa), un llac
artificial ideal per la pesca esportiva i on es presumia que hi havia més de
300.000 carpes, i un restaurant a la masia de Can Nadal que va tenir molta
nomenada a la comarca i dit el “Hostal de los Refugios”. Com deia la
publicitat: “No se trata de una
urbanización sino de una estación invernal”.
Ràpidament i abans
que les obres estiguessin realitzades, l’empresa va començar a publicitar-se en
diferents mitjans, tal com es veu en el cartell anunciador que veiem al costat
d’aquestes línies. Les obres varen començar sense tenir un pla d’ordenació urbanística
aprovat per l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, per tant les obres
d’adequació s’estaven realitzant il·legalment.
El Consistori no era partidari que s’urbanitzés aquest idíl·lica zona i va
posar els seus mecanismes en marxa per impedir-ho però, malauradament, no fou
possible atès que el promotors de la urbanització tenien un bon padrí: en
Manuel Fraga Iribarne. Recordem que en Fraga era ministre de turisme i el que
li interessava era promocionar l’activitat turística al ser una de les principals
fonts de divisa. I com ho va fer? Va convertir
Refugis del Montseny en un Centre d’Interès Turístic Nacional gaudint de
la més alta qualificació turística del país a l’alçada de les pistes d’esquí,
la Manga del Mar Menor, Marbella o Benidorm.
Malgrat les
excel·lències de la urbanització que la
promotora publicitava, no hagué una resposta per part dels possibles
compradors. En poc més de 5 anys només s’havien
venut una cinquantena de cases, totalment insuficient per amortitzar les
despeses invertides per la promotora “Refugios del Montseny”. L’empresa va entrar en fallida i va deixar les
obres a mig fer i a deure 170 milions al
banc Hipotecari Espanyol, el qual la va posar en subhasta l’any 1978 essent
comprada per Cofigesa, una societat amb seu a Ginebra (Suïssa) que va iniciar
la seva activitat l’any 1977, un any abans que es subhastés. Casualitat?. No
crec.
Cofigesa i els
propietaris varen unir-se per prosseguir amb les obres no finalitzades: les
instal·lacions socials, cultural i esportives promeses per la promotora, el
manteniment de les existents i la urbanització de la resta de carrers. Però es
varen trobar amb un nou problema.
El 1977 la Diputació
de Barcelona va protegir el massís del Montseny convertint-lo en un parc
natural quina normativa prohibia la
construcció de noves edificacions a les zones
protegides, entre elles l’espai que ocupava Refugis del Montseny. Es
mantenien les edificacions existents però no es permetia la construcció de
noves. Els que van comprar una parcel·la i varen decidir no edificar un
habitatge ara no tenien cap opció de fer-ne un i sent propietaris d’un tros de
terreny pedregós en pendent sense cap valor econòmic. I amb ells va marxar l’oportunitat
de duu a terme les reformes urbanístiques tant desitjades. Qui inverteix en un
tros de terra improductiva?.
Va ser el principi
del fi de la urbanització. Només gràcies a l’Associació de veïns de Refugis del
Montseny i a la bona disposició de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor, s’ha
pogut fer un manteniment mínim de la urbanització que ha permès als seus
propietaris gaudir d’una de les millors vista del Vallès Oriental.
Per saber més: