Els orígens

El 1333, conegut com “lo primer mal any” , fou
l’inici d’una sèrie de crisi que va durar tot el segle XIV i que causà una
enorme mortaldat a casa nostre. Quines foren les causes:

• El segle XIII es va caracteritzar, en línees
  generals, per un fort creixement econòmic que provocà creixement de la
  població. Però  a principis del segle XIV
  no hi havia capacitat agrícola suficient per poder alimentar a tota la població
  (es produïa menys del que es consumia). Els preus varen augmentar
  considerablement no poden accedir les persones amb una economia menys
  favorable. El 1333 s’inicià un període de males collites, per causes
  climatològiques, que va fer augmentat l’espectre de persones afectades per la
  fam.
• La manca de recursos agrícoles no va fer que els
  senyors feudals (noblesa i església) renunciessin als seus privilegis, sinó tot
  al contrari, per mantenir el seus alts nivells de vida varen fer augmentar els
  impostos. La població agrícola va veure com una part molt important de la minsa
  producció que recollien  havia d’anar
  destinada a pagar els impostos.
• Una població mal alimentada és més susceptible
  d’adquirir enfermetats com així va succeir. Durant tot el segle hagueren
  diverses epidèmies de pesta que varen maldar una part important de la població.

Tot plegat va significar una pèrdua de la meitat de
la població a Catalunya, i Vilamajor no ser una excepció. No tenim dades sobre
la quantitat de persones que varen morir, però si que tenim indicis que  fan suposar que hagué una pèrdua important de
població.

Els anomenats mansos rònecs  foren 
els habitatges que van ser abandonats pels seus habitants, sigui per què
fugien de la fam o de les epidèmies, sigui per què varen morir. La qüestió  és que hi ha documentats l’abandonament de
moltes masies a Vilamajor durant el segle XIV. Tenim el de Palestí, Janer,  Egidi o Jaufred, tots situats  a banda i banda de la Vall de Sant Elies.
Però d’altres van poder sobreviure, no sabem si per una pura qüestió de sort o
bé per què tenien una economia agrícola més consolidada. Dos exemples, situats
a la mateixa Vall de sant Elies, foren el mas Cortès i el mas Amat, tots dos de
propietat reial.

A finals del segle XIV principis del XV, la crisi
estava tocant fons i començament a veure’s “brots verds”. Les masies que varen
sobreviure, davant  de l’augment de la
demanda agrícola varen començar a adquirir els “mansos rònecs”. Així el mas
Amat adquirí  el mas d’Egidi i el de
Jaufred, mentre que El Cortès  ho va fer
amb el mas Palestí  i el Janer. Sembla
que aquest darrer era el més poderós atès que posteriorment tots dos masos es
van unir creant un de sol restant com a nom el del Cortès.

El topònim

El topònim fa referència  a un sobrenom o malnom procedent de
l’adjectiu “cortès”, o sigui, la primera persona que va emprar aquest mot
hauria de tenir com a principal característica la seva  cortesia. 
Les primeres nissagues documentades que el varen emprar  tenien procedència aragonesa  i daten del segle X-XI. És obvi pensar que el
cognom es va estendre per tota la geografia ibèrica, inclosa Catalunya.

La història

La primera referència documental de l’existència d’un
Cortès a Vilamajor és de l’any 1397 on surt esmentada  Sibil·la Cortès, filla de Pere i Francesca,
casada amb Pere Arquer. Hem de suposar que Pere Cortès vivia  a la masia del Cortès almenys des de la
segona meitat del segle XIV. Posteriorment la masia surt esmentada en els
fogatges del 1497 i 1515, essent continuada la seva existència fins avui en
dia.

Amb la implantació de la figura de l’hereu a Catalunya
amb l’objectiu de mantenir  sota una
mateixa persona tots els béns familiars, va provocar que els germans, anomenats
fadrins o concos, només tinguessin tres sortides:

–       
restar a la casa pairal sota les
ordres del seu germà hereu sense possibilitats de progressar

–       
 marxar de la casa i instal·lar-se en un altre
indret, sigui com  a pagès en unes terres
facilitades pel germà hereu  o bé
aprendre un ofici que el permetés la independència econòmica, i per què no una
certa llibertat.

–       
Fer-se de l’estament eclesiàstic.

Nosaltres ens fixarem en la segon opció atès que va
ser la que va donar lloc a una branca dels Cortès dedicava als negocis de
teixits

El primer teixidor documentat, de meitat del segle
XVII, fou Pau Cortès, possiblement  germà
de Joseph Cortès, hereu del mas Cortès. En Pau 
es va casar amb Joana i es varen anar a viure a Sant Pere de Vilamajor,
molt probablement en els terrenys que avui en dia ocupen les cases d’en Miquel
Cortès,  tenint dos fills, en Gabriel i
n’Antoni. El primer fou l’hereu del negoci familiar mentre el segon hagué de
marxar a viure a unes barraques de Vilanova de Vilamajor (actualment Sant
Antoni de Vilamajor) on va exercir com a treballador.

En Gabriel es va casar tres vegades. La primera ho feu
amb Margarida  tenint un fill, en Joan,
futur hereu. La segona fou Maria Canal, fill de la masia de Can Canal amb la
qual va tenir un fill, en Pere.  La
tercera fou Eulàlia Batser desconeixent si varen tenir descendència.

Fixem-nos en Pere, fill d’en Gabriel  i Maria Canal. No va poder heretar del seu
pare el negoci familiar ni tampoc de la seva esposa els béns de la masia de Can
Canal. Per tant ni era teixidor ni era agricultor. Segons la documentació
fou  un treballador, possiblement un
jornaler o bé un aprenent d’un mestre d’ofici. Pere es casà amb Elisabet
Gibert, una noia que procedia d’una família pobre de Mosqueroles, una prova
més  que en Pere no era ni molt menys una
persona acabalada. Fruit del seu matrimoni va néixer en Thomàs el qual es va
casar amb Maria Tomàs de la masia de Can Tomàs. Tingueren tres fills: en Jaume,
Pere i Isabel.

Per tant, només l’hereu, en Gabriel (fill de Gabriel i
Maria) va continuar amb la tradició familiar de teixidors a Sant Pere.

Respecte el segon fill 
de Pau i Joana, n’Antoni, consta en la documentació que viu a unes
barraques de Vilanova de Vilamajor i exerceix com a treballador. Es va casar
amb Paula Collell en primeres núpcies, i amb Magdalena Pujol en segones.

Però no foren els únics. Al 1715 el cap de la casa
pairal del Cortès era Segimon Cortès Reull el qual es va casar amb Maria
Bellpuig Vila. Tingueren  tres
fills:  l’hereu Genís, en Domènec i en
Jaume.

En Domènec va haver de marxar de la casa pairal a la
cerca d’un ofici. No ens ha d’estranyar que anés cap a Sant Pere de Vilamajor
per aprendre l’ofici de teixidor de mans dels seus familiars, concretament d’en
Gabriel. La seva especialitat era la de 
perxer o teixidor especialista en la fabricació de galons, passamans i
altres teixits propis de la passamaneria. Es va casar amb Antonia Vallhonesta
Costa i varen marxar a viure  a
Barcelona, al costat de la plaça de Sant Jaume. Els seus fills varen continuar
amb el negoci familiar.

En conclusió podem dir que els Cortès de Vilamajor es
varen dividir en dues branques molt diferenciades: una agrícola que romangué al
mas del Cortès, i una altre dedicada al negoci del teixits  la qual van exercir a Sant Pere de Vilamajor
i a Barcelona.

 Bibliografia

Gemoncol.blogspot.com.es

Arxiu ajuntament de Sant Pere de Vilamajor